LES FOGUERES DEL SOLSTICI

Darrerament, les persones vivim cada vegada més allunyades de la natura i dels seus cicles. Aquest fet és molt evident a les ciutats, on els seus habitants es mouen entre l’asfalt del terra, el formigó dels edificis i els enginys electrònics de les llars i de les oficines. Malauradament, això també és ben palès a les àrees rurals, on molta gent s’estima més veure un programa de televisió que passejar per un entorn natural.

Ara per ara, és indiscutible que alguns avenços tecnològics ens faciliten el viure amb més comoditat. L’electricitat i els combustibles fòssils ens permeten prescindir de la incidència del Sol a l’hora de tenir llum i calor a les llars. Tot i això, és igualment veritat que mai podrem defugir del tot la influència de l’astre rei que, juntament amb la de la Lluna, es fan sentir de valent en alguns aspectes vitals de la natura.

El Sol i la Lluna, amb els seus cicles temporals, marquen diferents estadis naturals determinants per als humans, pels animals i pel conjunt de la natura. Aquesta incidència, coneguda des de temps immemorials, feia que els nostres avantpassats rendissin culte al Sol, a la Lluna i al conjunt de forces de la natura.

El seguiment de les fases lunars és bàsic en diverses feines, com la pagesia i la ramaderia. Igualment, el moviment de la Terra al voltant del Sol determina que aquest es trobi a més o menys alçada respecte a l’horitzó d’un determinat punt del globus terraqui, i més o menys a prop, amb les conseqüències climàtiques i ambientals que això comporta. Puntualment, la major i la menor alçada del Sol en l’horitzó marquen el solstici d’estiu i el solstici d’hivern

Als pobles situats en l’hemisferi nord de la Terra, el solstici d’hivern ha estat molt especial, ja que era una celebració posterior a un període de gran angoixa. Imagineu-vos quin podia ser l’estat d’ànim dels homes primitius que, a partir del final de l’estiu, veien com dia a dia el Sol escurçava més el seu recorregut, ja que sortia més tard i es ponia més prompte. Quan observaven que cada nou dia era més curt que el precedent, podien pensar que hi hauria un jorn que el Sol ja no apareixeria per l’horitzó. Era per aquest motiu que, quan ja notaven que l’astre rei començava a descriure òrbites més llargues, just a partir del solstici d’hivern, ho celebraven amb festa grossa.

 

Als pobles situats en l’hemisferi nord de la Terra, el solstici d’hivern ha estat molt especial, ja que era una celebració posterior a un període de gran angoixa.

Aquesta celebració del Sol Invicte s’ha arrossegat al llarg dels segles, fins el punt que hi ha hagut cultures i religions -com ara la cristiana- que l’han fet coincidir amb algun fet cabdal de la seva història, com és el cas del naixement de Jesús (que se sap va nàixer per la primavera) .

El solstici d’estiu marca el punt de màxima alçada del Sol en referència a l’horitzó. A diferència del solstici d’hivern, el Sol dibuixa en aquest temps un gran arc, que permet la major durada del dia i, en conseqüència, la menor expressió de la nit. Aquest esdeveniment astronòmic coincideix amb una major vitalitat del medi natural, on els animals i les plantes, i també les persones, aprofitem la bonança per aconseguir una major activitat enmig d’una evident vitalitat.

Des de la més remota antiguitat, era pel solstici d’estiu quan les civilitzacions de la Mediterrània celebraven festes en honor a la natura, en les que, entre altres activitats, també aprofitaven per renovar els focs de les llars.

Des de la més remota antiguitat, era pel solstici d’estiu quan les civilitzacions de la Mediterrània celebraven festes en honor a la natura, en les que, entre altres activitats, també aprofitaven per renovar els focs de les llars.

D’aquesta cerimònia de renovació i purificació n’ha quedat el pòsit cultural -un xic cristianitzat- de les fogueres ara denominades de Sant Joan, en les que es continuen encenent uns focs cada cop més festius i menys rituals, però que són reminiscències d’un passat no tant llunyà.

Com a testimoni d’aquesta tradició bastant perduda, en algun poble català encara es cremen braçats de plates aromàtiques, com l’espígol, la botja o la farigola, mentre que en altres es manté el costum de pujar a les muntanyes més enlairades a veure sortir el Sol que apareix més d’hora que en cap altre dia de l’any.

Com a testimoni d’aquesta tradició bastant perduda, en algun poble català encara es cremen braçats de plates aromàtiques, com l’espígol, la botja o la farigola.

El neguit dels temps actuals fa que es vagin perdent algunes tradicions, però també és freqüent que l’acció decidida dels més joves aconsegueixi la seva recuperació. Només fa falta una mica d’empenta i il·lusió per tenir un premi carregat de simbolismes i, alhora, molt lúdic. Recuperem l’esperit de les fogueres del solstici! És una festa natural.       Josep Gironès