El Montsant és místic, el Montsant és màgic
Símbol identitari dels prioratins i prioratines la muntanya santa sempre ha estat un referent geogràfic de la gent i de les terres del sud, una illa excepcional de diversitat biològica, un espai predilecte estimat pel món excursionista.

Durant la foscor de la nit dels temps els nombrosos abrics naturals del Montsant ja servien de refugi i aixopluc a homes i dones. A l'època visigòtica la muntanya era plena d’ascetes, els quals feien una vida molt austera arrecerats dins de balmes i coves. Quan els sarraïns es van fer amos i senyors de la muntanya van respectar la vida dels anacoretes a canvi de serveis de vigilància.

A la segona meitat del segle XII, uns homes i dones plens de misticisme i espiritualitat van començar a aixecar les primeres ermites i monestirs. Eren els temps de Pere de Montsant, de Ramon de Vallbona, de fra Guerau Miquel, de Pere Balb, la seva muller Guilleuma i la seva filla Anglesa, els quals van donar a la muntanya el seu nom actual i van impregnar-la d'un cert caràcter sant i místic. Cartoixans i cistercencs envoltaven el Montsant, alhora que dinamitzaven socialment i econòmicament la incipient comarca que amb el temps esdevindria l’actual Priorat.