El dia que vam pujar a Querbús


Els dies 21, 22 i 23 de febrer de 1998 tres amics units per la muntanya i la cultura (el Pep de la Conca de Barberà, la Montse del Baix Camp i el Josep del Priorat) vam decidir fer un viatge llampec gairebé improvisat a terres occitanes. Vam agafar uns dies d’hivern cru amb vents gèlids, pluges, freds i fins i tot neu. El record d’aquest viatge el tinc molt present. Per a mi va ser una experiència que no oblidaré mai. Dels meus arxius he rescat un petit relat que vaig fer durant el viatge i algunes imatges relacionades.

Josep Abelló
Juny de 2020

“És un diumenge per la tarda del mes de febrer de l’any 1998. El dia comença a caure. Estem parats a la carretera local de Cucugnan davant la cruïlla que puja a l’aparcament del castell de Querbús. El vent és fortíssim i molt fred. Amb aquest ambient tant hivernal ens fa mandra sortir del cotxe. Portem tot el dia rondant per la comarca del Perapertusès. A més, encara hem de cercar allotjament per passar la nit. Vivim uns instants de molta indecisió. Que fem? Pugem o marxem? Es fa tard. Uns segons de silenci. I de sobte, sense dir res, giro el volant cap a Querbús. Alguna força desconeguda ens hi ha atreu.

Aparquem el cotxe i comencem a caminar pel camí que puja al castell. Ens trobem els darrers visitants amb cara de fred que ja baixen. Pujant el vent encara bufa més fort. Tant fort que ens hem d’agafar on podem i anar amb molt de compte. Hi ha bufades que ens empenyen amb una força tremenda. Ens costa respirar. És qüestió de no badar.

Quan arribem a la porta del castell, albirem l’inici de la posta de sol i les llums prenen unes noves tonalitats. Ens arrecerem darrere els murs imponents on, per uns moments el vent no ens ataca de ple. Però continua xiulant amb força colant-se per finestrons i espitlleres. Són instants on es barregen sensacions i emocions molt intenses.

El castell està desert, el moment i el lloc són únics. Només som tres. Podem copsar el magnetisme especial que es respira dins les seves sales, entre murs i parets que encara desprenen les reminiscències d’un passat gloriós. De temps d’heroïcitats i també de traïcions vils.

Pugem dalt del terrat, aguaitem des de les escales exteriors. Les vistes que albirem són fantàstiques: la immensa plana del Rosselló, els Pirineus amb el Canigó majestuós. I a ponent les terres de la Fenolleda i el Razès. Els paisatges inundats per la llum del capvespre intensifiquen el magnetisme del lloc i del moment.

Per darrera del castell, desafiant la ventolera, apareixen en ple vol uns corbs. Els seus cants intermitents enmig del xiular del vent implacable aporten més màgia a un escenari que sembla que ens vulgui hipnotitzar. I per les muntanyes de ponent, amb el castell de Perapertusa al fons, s’aproxima una extensa nuvolada fosca, presagi d’una borrascada que no trigarà en arribar.

Les penombres de la nit comencen a guanyar terreny. L’hora foscant ha arribat i ens obliga a abandonar el castell. Baixant per les escales tallades a la roca comencem a desconnectar d’una vivència sublim, única i intransferible.

Tot just, quan pugem al cotxe la tempesta comença a descarregar i ens acompanya durant tot el trajecte fins a Quillan, un nou destí d’aquestes terres occitanes fascinants i plenes de sorpreses.”

Josep Abelló
Quillan (Aude) 22 de febrer de 1998


Comentaris

Deixa un comentari