El paisatge

En l’actualitat, lluny d’empobrir-se, la nostra visió del paisatge no para d’enriquir-se. Però, és necessari matisar l’errònia associació que moltes vegades fem del paisatge amb el medi ambient. Aquest darrer és un concepte recent, d’origen ecològic i mereixedor, com a tal, d’un tractament científic. Per la seva banda, el paisatge és una noció més antiga, d’origen artístic. El paisatge és el producte d’una operació perceptiva, és a dir, una determinació sociocultural. Ens convé, doncs, dissociar el que forma part del paisatge i el que pertoca al medi ambient. Un paisatge no és mai natural, sempre és cultural.

Malauradament, massa sovint estem deteriorant i destruint molts dels nostres paisatges. Molts d’aquests paisatges que fins ara s’han mantingut inalterables, en l’actualitat s’estan fent malbé i molts dels paisatges tradicionals agraris s’estan perdent. Interessos de grans empreses i polítiques massa permissives fan que a Catalunya cada dia hi hagi menys paisatges verges. No podem oblidar que, entre d’altres coses, un país està compost per un conjunt de paisatges. Cal tenir en compte la relació directa, etimològicament parlant, entre les paraules país i paisatge. La identitat d’un país integrat per una diversitat i singularitat de paisatges ben conservats sempre es veurà reforçada; en canvi, un país amb paisatges degradats o massa artificials ens mostrarà una imatge i una identitat força empobrides.

D’altra banda, tampoc no podem oblidar els valors psicològics dels paisatges ben conservats. Un espai natural o un territori determinat no tan sols poden ser valorats pels seus patrimonis biofísics o ecològics. El paisatge també forma part de la seva riquesa escènica que d’alguna manera beneficia el funcionament psicològic de les persones. Els paisatges ben conservats i particularment aquells en que predominen elements de la naturalesa, compleixen la funció prou important de restaurar l’equilibri psicològic, trencat moltes vegades per uns entorns urbans massa complexos caracteritzats pel seu alt tecnicisme i artificiositat, escenaris aquests que no s’ajusten a la naturalesa humana. Cada dia són més els treballs i experiències que demostren que uns entorns i paisatges ben conservats exerceixen sobre les persones efectes restauradors de l’equilibri i del funcionament psicològic. Per tant, podem afirmar que la conservació i protecció de paisatges juga un paper força important en la salut psicològica de les persones.

Com hem dit abans, els nostres paisatges estan desprotegits. Un exemple prou clar i actual d’aquesta desprotecció el podem veure en la manera com es vol portar a terme el desenvolupament de l’energia eòlica a Catalunya. El mapa eòlic català s’ha elaborat sense tenir en compte criteris paisatgístics i, per tant, deixant de banda totes les activitats econòmiques que giren al seu voltant i que, en algunes comarques del sud, comencen a ser força importants. La majoria de centrals eòliques es volen ubicar a les comarques meridionals, precisament en indrets on encara sovintegen paisatges ben conservats. La proliferació i massificació d’aerogeneradors i torres amb cables d’alta tensió malmetran de manera espectacular molts d’aquests paisatges del sud de Catalunya. I això pot passar en uns moments en que cada vegada més les activitats agràries i turístiques necessiten mantenir entorns amb paisatges originals. Per tant, si tiren endavant tots aquests projectes, els interessos de moltes empreses i famílies es veuran afectats.